dilluns, d’agost 10, 2009

Srebrenica El Silenci de la Memoria


Any rere any es repeteixen els mateixos gestos , any rere any el mateix dolor, només el nombre de cadàvers fa que tot plegat sigui diferent això i el temps, un any la calor es insuportable, al següent com vas preparat amb tot el que cal per combatre la canícula de l’estiu , a Srebrenica, Potocari decideix posar-se també de dol i un cel gris i pesat dona pas a una pluja torrencial , aquests petits gestos de la vida son els que fan que cada 11 de Juliol el macabre aniversari del genocidi de Srebrenica sigui diferent, però el que no podrà canviar mai seran el gestos de dolor , desesperació , incomprensió del perquè de tot plegat , per què un genocidi com aquest a les portes del final de la guerra?, perquè els soldats holandesos varen abandonar 25. 000 persones a la seva sort en mans dels Chetniks servis ? , i perquè el món, però sobre tot Europa ho mirava d’esquenes amb una indiferència total , saben que la sort dels homes només era una: morir a mans dels Chetniks ?

Un monòlit al cementiri recorda els més de 8.300 cadàvers que Nacions Unides dona com a xifra oficial això sense contar els més de 6.000 desapareguts en els mateixos dies de las matances 10-11-12- de juliol de 1995 , desapareguts que poc a poc van sortint del anonimat, de las seves foses comuns per convertir-se amb un Nom, un cognom i un número més de morts en el cementiri de Potocari a on potser algun dia solament se sentirà el Silenci de la Memòria en compte del rugir de les excavadores per enterrar en les entranyes de la terra nous cadàvers que donin la xifra final de 16.000 homes, i molts de ells nens assassinats a mans de les milícies sèrbies i que el seu únic delicte va ser defensar casa seva, el seu país i la seva identitat.

Aquest any 534 cadàvers reposen per fi a la terra que els va veure néixer.

Las imatges que segueixen a aquesta introducció volen ser una reflexió visual i al mateix temps un homenatge tant als morts com a les altres víctimes del genocidi que son mares, fills, filles, germans que una vegada constatada la irrefutable prova del ADN poden resar davant del seu cadàver i començar a enfilar una vida sense estar pendent de la angoixa de saber si el seu familiar podrà reposar per fi en el Silenci de la Memòria .

També tindrien que fer una reflexió per tots nosaltres per dir SREBRENICA NO OBLIDEM I SREBRENICA MAI MÉS.

Miquel Ruiz Fortià – Srebrenica - Girona –Juliol 2009